• 

Diferents camins de sauló ens condueixen fins al cim del turó, des d'on es poden contemplar vistes molt boniques de Barcelona. L'itinerari és circular i sovint comunica les diferents zones del parc. A banda i banda dels camins, grans arbres i importants masses arbustives fan possible que aquest espai verd quedi completament aïllat dels edificis d'habitatges que l'envolten. Tant, que el primer que sentim tan bon punt entrem és el refilar dels ocells, amb la sensació d'estar lluny de la ciutat.
Les terrasses són freqüents i converteixen en pla un terreny que no ho és. Arreu hi ha espais de descans, amb bancs per seure-hi i bona ombra. N'hi ha que tenen un especial encant, com el que està presidit per una alzina surera amb la capçada estesa damunt dels bancs. És un lloc recollit, per estar tranquil. Si hi entrem pel carrer Gualbes, caminant cap a la dreta trobem una altra zona de descans. A l'esquerra d'aquest accés -el principal del parc- hi ha una gran àrea d'esbarjo per a gossos, molt ombrejada.

Vegetació
L'arbrat és un dels principals valors del parc, ja que fonamentalment és el que hi havia originàriament al terreny. Això ha permès que al parc del turó de Monterols hi hagi arbres de grans dimensions, entre els quals destaquen els roures, els xiprers, les alzines -una alzina surera, plantada a principis del segle XX, forma part del Catàleg d'arbres d'interès local de Barcelona- i uns pins altíssims. Compartint espai, enormes garrofers, oliveres d'una mida més que considerable i uns quants ametllers, són el vestigi del passat agrícola de Sant Gervasi. També són molt abundants els arbustos, que a la primavera floreixen amb una clara preferència pel color blanc.
La petita fondalada que resta del que va ser una pedrera ha estat enjardinada amb vegetació autòctona. La seva fesomia és feréstega i un pèl salvatge. És, se'ns dubte, el racó més espontani del parc. Aquí, als peus de dues palmeres Washingtonia molt altes i esveltes, creixen abundosament els margallons -que són les palmeres pròpies del nostre país- i un grapat de plantes aromàtiques: romaní, farigola, espígol i sàlvia. També hi ha arbustos tan mediterranis com el llentiscle, l'arboç, la ginesta i l'avellaner.

Art i arquitectura
A la zona de descans que trobem a la dreta de l'entrada pel carrer de Gualbes, hi destaca una font de pedra decorada amb un relleu d'amorets que sostenen garlandes de flors i fruites, de la qual no se'n coneix l'autor. Probablement és una peça sortida del taller d'un picapedrer que devia copiar el dibuix de les figures.

Història
El turó de Monterols, també anomenat turó d'en Gil a principis del segle passat fent referència a un antic propietari, és un dels espais que Nicolau M. Rubió i Tudurí -durant molts anys responsable dels parcs i jardins de Barcelona- va incloure en el sistema d'àrees verdes que va dissenyar per a la ciutat cap al 1926. Aquest turó formava part d'una antiga finca privada amb jardí i bosc, que no es va arribar a edificar en la seva part més alta i escarpada, i que en la dècada de 1940 va ser adquirit per l'Ajuntament de Barcelona, que el va destinar a parc públic. El parc de Monterols es va inaugurar el 8 de juliol de 1947, i l'autor del projecte de remodelació va ser l'arquitecte i director de Parcs i Jardins, Lluís Riudor i Carol.
Més informació a L'Atles de Biodiversitat